El doctor Oleo va néixer a Ciutadella l’any 1739. En aquell temps Menorca formava part de la Corona Britànica, eren temps de guerres entre les principals potencies europees, però també era temps de prosperitat econòmica i social.

 

Inicialment el jove menorquí no va poder permetre’s anar a estudiar fora l’illa perquè la situació econòmica de la seva família no li permetia aquests privilegis. Però gràcies a Joan Mercadal com a professor, Oleo va poder obtenir el grau en Medicina havent fet pràctiques a l’hospital militar del convent de Sant Francesc.

 

L’any 1762 va visitar la guarnició anglesa i el seu Hospital Militar, i poc després va ser nomenat Intendent de l’Exèrcit per a l’Hospital Militar de Ciutadella. Finalment l’any 1802, el doctor Oleo va se nomenat metge de l’Hospital General de Ciutadella.

 

Com a bon científic, el doctor Oleo va escriure els seus propis tractats de medicina: Generalis medicine tractatus tum physiologie tum pathologie cohomprenderis i Brevis et compendiosa descriptio de afectibus corporis humani juxta accurationes modemorum observationes. Alhora, el doctor es lamentava de no haver impulsat amb més força la traducció de l’estudi de George Cleghorn sobre les malalties de l’illa.

 

Però segurament l’obra més important del menorquí, va ser Dissertació Mèdica Pràctica sobre la convulsió de la mandíbula inferior. Aquesta obra va arribar a Barcelona l’any 1786 i Oleo llavors va començar a divulgar les seves teories sobre aquell mal que afectava principalment a nounats. Els anglesos l’anomenaven locked jaw (mandíbula tancada). El doctor Oleo basava els seus estudis en la biomecànica, creient que la disposició de la musculatura de la mandíbula inferior passa durant la infància per un període de desequilibri mecànic que afavoreix la contractura.

 

De totes formes, el motiu que li ha valgut major reconeixement i pel qual sempre serà recordat, és que el doctor Oleo se’l considera l’inventor del famós mètode de reanimació “boca a boca”. Resulta que el doctor Oleo va presenciar un ofegament d’un lactant de 4 mesos: va agafar el plor i va fer tan forta sístole el pobre en la espiració, que no va poder fer la diàstole o inspiració, quedant mort per no poder agafar aire. Trobant-me aprop, li vaig tancar les narines, bufant fortament l’aire per la boca ben ajustada a la meva i després de llarga estona continuant la maniobra, va agafar corrent altra vegada la respiració i, moltes hores després, el color i la activitat. Així descrivia el doctor Oleo la primera maniobra de “boca a boca” documentada de la història de la medicina.